Retrobament

El soroll de la porta principal desperta en David. S’incorpora i, com que se sent desubicat, estudia el seu voltant per desxifrar on es troba. S’havia quedat adormit al sofà del menjador i s’intenta aixecar, però no fa prou força amb els braços i torna a quedar assegut. Mira cap a la l’entrada de la sala, on apareix la silueta de l’Eli, que amb un fil de veu agut gairebé imperceptible fa:
—Ei.
—Ei —contesta en David.
L’Eli es dirigeix a poc a poc cap on és ell. Els seus cabells, llargs i vermells, estan desmanegats, i fa ulleres. Porta una jaqueta prima i descordada tan mal posada que no li arriba a tapar les espatlles i li queda penjada a mitja esquena. El vestit negre se li ha arremangat cuixa amunt i té una carrera a les mitges fosques. Amb el braç estirat avall aguanta la seva bossa.
—Quina hora és?—pregunta ell amb veu afònica.
—Tard. —Es queda dreta al costat del sofà.
En David s’aclareix la gola: —Has dormit?.
Ella nega amb el cap: —I tu?
—Una estona. —Es toca el pont del nas i es frega la cara amb les mans. —No vols seure?
L’Eli deixa anar la bossa, que fa un soroll sec contra el terra, es desploma al costat d’en David, repenja el cap al respatller i contempla el sostre.
—Et trobes bé?
—No —somiqueja ella, encara amb la vista amunt—. Tinc ganes de vomitar.
—I la boca?
L’Eli aixeca les espatlles amb desgana.
—Vols aigua?
—No sé si m’entrarà.
—Potser n’hi ha amb gas.
En David s’alça, va a la nevera, que és al mateix menjador, i n’estudia l’interior. Aparta unes llaunes de cervesa del prestatge de sota i en treu una ampolla petita d’aigua amb gas. S’acosta al sofà, desenrosca el tap i passa l’ampolla a l’Eli: —Té.
Ella en fa un glopet, espera un moment, i en fa un altre glop, aquesta vegada més llarg, i s’eixuga la boca amb el revers de la mà. —Hi ha algú més?
—No. —En David continua dret i desvia la vista cap a una altra banda—: Ha marxat fa una estona.
L’Eli, mirant a terra, assenteix amb una ganyota a la boca: —Com a mínim no me l’he trobat dormint al meu llit.
—Què vols dir amb això? —En David fa espetegar la llengua. —Hòstia, que potser véns de casa els teus pares, tu?
—Saps com es deia, com a mínim? —continua ella, ignorant-lo.
En David comença a donar voltes pel menjador: —I tu? Que ho saps, tu?
—Ni me’n recordo, imagina el que ha significat.
—Què vols dir? Que per mi ha significat alguna cosa més?
—Home, l’has dut a casa nostra.
En David s’atura davant l’Eli: —Collons, Eli, ara em retrauràs que hagi estat a casa nostra.
—Al nostre llit.
—I a sobre t’hauré de demanar perdó.
L’Eli aixeca el cap i mira en David mentre diu amb parsimònia: —No em demanis una merda.
En David torna a seure: —Maca, més val que no busquem culpables perquè encara hi sortiràs perdent.
—Ara és culpa meva? —pregunta ella, amb calma desafiant.
—Jo no ho hauria fet si no t’hagués vist.
—És clar —fa ella irònicament—, i l’estona abans tu estaves molt pendent de mi, no?
En David mira endavant i es grata el clatell: —No ho recordo.
—Ja t’ho dic jo que no —assegura ella—. Vas estar parlant amb l’amiga d’en Ricard durant tot el sopar.
—Però si havia vingut amb ell —s’excusa assenyalant amb el dit una direcció inconcreta.
—Ningú no ho hauria dit.
—Així tot va ser per posar-me gelós?
A l’Eli se li escapa el riure: —Busques una confessió?
—No, el paper de víctima t’agrada massa.
—Ara ets tu, qui fa de víctima! —L’Eli s’aixeca esverada. —No em sentiré culpable per haver fet el mateix que tu.
—Quan imagino aquell fastigós em vénen ganes de vomitar.
—Pensa que per mi és una alegria recordar-te ballant ben enganxat a aquella. —Camina cap al cantó del menjador oposat a en David.
Ell li mira l’esquena: —Espero que com a mínim li hagis demanat que es posés condó.
L’Eli es gira esverada i amb els ulls negats: —Seràs fill de puta!
—No em contestes? —insisteix, provocador.
—I tu?, desgraciat! Que te n’has posat, tu?
—A mi ni se m’ha aixecat.
—Així és això? Estàs frustrat perquè jo he follat de gust mentre tu quedaves en ridícul? —L’Eli es recolza a la paret i es conté un sanglot. Espera uns instants abans de parlar: —No ho hauríem d’haver fet.
—El què?
—No ho sé… —murmura—. Tot. —Respira fons—. Potser no hauríem d’haver anat mai junts.
—Què dius, Eli? —S’aixeca i s’atura davant d’ella. —No se suposava que havíem de ser una parella moderna?
—No ho sé, David. Diria que, quan veus la teva parella embolicant-se amb una altra persona, la modernor se’n pot anar a la merda.
—Hòstia, però estem per sobre d’aquestes coses… i no som uns hipòcrites com la resta de gent.
—Si no t’hagués vist, m’ho hauries dit?
En David s’afanya a donar una resposta, però dubta i es queda amb la boca oberta sense dir res. Després contesta: —Sí. —Fa silenci. —I tu?
—…
—Preferiries enganyar-me?
—Avui segurament sí.
—I què en trauríem? Estirar la relació fins que ja no aguantés més i esclatés tot de cop?
—No creus que l’hem estirat prou, nosaltres?
—Però som una parella forta, collons. Estem per sobre de les convencions, i a vegades ens fem mal… però, hòstia, per això funcionem, perquè no ens hem d’amagar. —Ell s’acosta i l’abraça. —Encara ens estimem… o no?
L’Eli no contesta.
—Eli… et perdono.
Ella no li torna l’abraçada i pregunta amb ironia: —Em perdones?