Les persones que surten a caminar amb mi saben que em torno boig fotografiant animals i a Colòmbia vaig fer-me’n un fart. És el territori amb més espècies d’aus del planeta i per la seva posició equatorial té una biodiversitat com pocs altres llocs: selva tropical, mar caribeny, cims nevats, desert, páramos… A més a més, hi ha mes de 50 Parcs Naturals, a molts dels quals s’ha de pagar per entrar i a on estan prohibides les ampolles de vidre, els envasos de plàstic, etc., mesures que ajuden a preservar-los. Com a tot arreu, els queda feina per fer, però la quantitat de fauna visible a les excursions és increïble.
D’altra banda, ja m’havia acostumat a viatjar per territoris aliens a les llengües romàniques i germàniques i amb aquest viatge també he pogut descobrir un territori llunyà amb una llengua propera, de manera que ha estat fàcil arribar a punts recòndits que sense l’ajuda dels colombians no haguéssim trobat. La gent ha estat hospitalària i, com a tot territori que passa o ha passat per situacions complexes, les persones agraeixen les visites perquè proven certa millora.
De pas sigui dit, he aprofitat per trobar-me amb Gabriel García Márquez, de qui no havia llegit res. Passa allò que saps que l’has de llegir, però sempre surten lectures que li passen al davant i m’he adonat que feia mal fet i, si no l’has llegit, ja pots deixar el que tinguis entre mans i obrir El coronel no tiene quien le escriba, Crónica de una muerte anunciada, o Cien años de soledad. No és res d’allò que els meus prejudicis m’havien advertit (segurament per culpa dels títols) i he descobert un autor que barreja la fantasia i el realisme (és l’exponent del realisme màgic) amb ironia absoluta, metàfores boges, humor cafre i uns personatges que esperen estoicament el cop de gràcia que els ha de donar la vida.
També vaig aprofitar per buscar una mica de punk i en una botiga em van recomanar Johnie All Stars, un grup de punk rock ràpid ben parit, i vaig repassar l’Split que els veïns de la comarca Pánico al Miedo tenen amb Sol de Sangre, grup de death clàssic també de Colòmbia.
Després d’haver-hi passat un mes, em fa por opinar sobre aspectes socials sense caure en simplificacions; ni amb tota una vida pots arribar a entendre els motius de la gent, així que això explicat a continuació es basa en una percepció ràpida, en algunes lectures sobre l’actualitat del país i en xerrades amb qui he coincidit, cadascú amb les seves idees depenent d’allò que li ha tocat viure: alguns defensen que no hi ha classe mitjana mentre d’altres afirmen que no n’hi ha d’alta.
Algunes persones expliquen que comença a perfilar-se la classe mitjana, però de moment la possibilitat d’ascens de la baixa és nul·la perquè hi ha una bretxa immensa entre classes. L’evidència de la situació és la figura de las empleadas, dones que viuen amb les famílies benestants i que els ho fan tot (si has vist Roma, ja saps de què va). I quan dic benestants no vull dir riques, sinó que la diferència de sous és tan abismal que les persones que aquí serien classe mitjana es poden permetre tenir una criada. També impacten les urbanitzacions que contenen quatre o cinc blocs de pisos altíssims i que estan rodejades per tanques electrificades i vigilades per un empleat de seguretat que obre i tanca una porta automàtica quan els residents volen entrar-hi (sempre amb el cotxe), un model residencial estès sobretot als barris rics, en contrast amb els barris populars compostos per barraques inestables als vessants de les muntanyes. Igualment impactant és que tots els cotxes tinguin els vidres tintats negres perquè des de fora no es vegi qui hi ha a dins, tot i que alguns cotxes més nous ja tenen vidres transparents, fet que vaig percebre com un indici de confiança en un canvi.
A cada semàfor del territori hi ha venedors ambulants, majoritàriament famílies veneçolanes; la quantitat de desplaçats és ingent i Colòmbia els absorbeix com pot. La cerca dels culpables sempre depèn de la ideologia: pels capitalistes, el socialisme és un sistema injust; pels socialistes, el bloqueig econòmic dels estats capitalistes ha enfonsat el país. Mentrestant milions de persones viuen al carrer.
I la violència? Bé, no volia començar parlant de la violència per dues raons: primer, perquè no la vaig percebre; en segon lloc, perquè ja ha estat un país prou castigat com perquè el primer que ens vingui al cap cada vegada que s’anomeni sigui això i no les mil altres coses bones que té. En aquest aspecte insisteixo en la meva visió limitada: quan buscava informació sobre el país vaig llegir l’entrada d’un blog on s’explicava que Colòmbia és un lloc súper segur i una persona colombiana li comentava que no s’equivoqués perquè, que ella hi hagués estat durant uns dies sense incidents, no anul·lava l’índex de criminalitat altíssim del país. És cert, hi ha molts homicidis i és un fet innegable. No obstant això, una persona cubana que viu allà des de fa deu anys ens comentava que els propis colombians parlen tant sobre el tema i els mitjans de comunicació són tan sensacionalistes que el final aconsegueixen multiplicar la magnitud dels successos. Segons el seu punt de vista, no és tan pitjor que altres països llatinoamericans.
A nivell pràctic, el turisme no és l’objectiu dels robatoris i nosaltres no en vam veure cap ni ens vam sentir insegurs. Simplement t’has de fixar en la gent del teu voltant i tenir una mica de vista; hi ha zones cèntriques aparentment segures on ningú porta el mòbil a la mà i no és perquè estiguin menys viciats a les pantalles, sinó que la gent entra als bars a fer-los servir per “no dar papaya”, que significa no donar motius perquè et robin.
També vaig aprofitar per veure entrevistes als líders del partit de les FARC i de parlar amb la gent sobre el procés de pau i, com en tota guerra, la visió depèn de com s’ha patit. Alguns defensen les guerrilles i reneguen dels paramilitars, d’altres viceversa, d’altres ni tan sols tenen clar quins són uns i quins els altres. Ara per ara, el procés de pau penja d’un fil: assassinats sistemàtics a exguerrillers i líders de moviments socials, magnats que no estan disposats a perdre allò guanyat amb el conflicte, narcotraficants mexicans i veneçolans que han ocupat el lloc deixat per les guerrilles, corrupció a tots els nivells polítics… I en Pablo Escobar? Vaig ignorar qualsevol traça del seu passat i per molt que una sèrie el pugui convertir en un antiheroi i fins i tot en un geni, només va ser una escòria amb l’única “virtut” de no tenir escrúpols. Vull dir, si ara mateix una persona necessités 100€ i l’única manera d’aconseguir-los fos estivant la bossa a una iaia, crec que ningú el qualificaria com a geni, sinó com a gilipolles.
Ja per acabar, i tornant a allò de la limitació de la meva percepció, m’he adonat que em molesta l’actitud periodística d’estar-se en un país durant un període de temps i després pretendre entendre-ho tot i exposar-ho al món, com un déu omniscient. Recordo que l’any passat, quan vaig tornar de Geòrgia, Armènia i Nagorno-Karabakh, vaig llegir un article a El País que parlava d’aquest últim territori, que és un estat autoproclamat independent, com d’un lloc sense futur, una visió absolutament esbiaixada del que jo havia percebut. Això em va fer reflexionar en el que jo havia escrit l’any anterior sobre l’Iran i, mentre analitzava quin podia ser el meu biaix a l’hora de percebre els països caucàsics, vaig decidir no escriure’n res per por a només confirmar el que ja pensava abans de la visita.
A mode de conclusió, prefereixo parlar d’un canvi de perspectiva que m’ha atorgat el contacte amb colombians, no tant pel viatge, sinó de manera més intensa per la meva relació amb una colombiana: la violència no es normalitza. En una de les lectures per informar-me sobre la situació del país, l’autor escriu: «Aquella rutinaria costumbre a la adversidad banalizaba el sufrimiento» (Crónica de una paz incierta, 2018). Doncs mira, jo he arribat justament a la conclusió contrària: pots estar cada dia abocant cadàvers a palades dins un fossar i ho faràs perquè és el que toca, però el fred de la mort sempre et traurà l’alè. I m’emprenya que la gent pensi que la mort es normalitza perquè és una manera que tenim de restar valor a la vida dels altres, normalment més desafortunats, amb l’excusa que hi estan acostumats. Els motius darrere el somriure de la dona que t’explica com li van segrestar tres filles i com ara espera una indemnització té tants matisos que la nostra ignorància només aconsegueix rascar la superfície de la veritat. El que no es pot banalitzar és la profunditat de les persones, ni que estiguis tota la vida al seu costat.
Carles Pérez Druguet 